La carta del Món al Tarot significa unió, plenitud, felicitat, que les coses flueixen sense obstacles i troben el seu lloc exacte. La carta del Món al Tarot és la meva preferida i és el que a vegades imagino que és Raval 14.

Sí, m’agrada el Tarot i el sé tirar. A casa la meva mare hi havia una baralla dels Arcans Majors i des de petita jugava a tirar-me-les i a tirar-les a les meves amigues. L’experiència m’ha anat mostrant què vol dir cada una de les cartes, i tot i que a vegades no s’han complert, sovint encerto les coses i em sembla divertit. Trobo que és una manera de reflexionar sobre la teva vida i valorar els pros i els contres de les situacions que vius.

Per això, quan ha sorgit l’oportunitat li he tirat les cartes als meus veïns, és una manera de conèixer-los i que em conequin, obre portes a reflexions que potser sense les cartes no hi hagués pogut arribar.

En aquest joc, les dues bandes hi surten guanyant.

Ahir vaig passar la tarda amb la Bea i la Núria fent un té, menjant un brownie casolà i arreglant el món, al cap d’una estona va venir l’Almides amb el Marc. Al principi el Marc, no sé per quina estranya raó, estava tímid, però després es va animar i es va asseure a la meva falda. Jo ja estava prou contenta que m’hagués escollit a mi com a companya de jocs, però em vaig emocionar quan em va agafar de la mà i em va dir “Maria Lluna”. El Marc sap el meu nom!!!

El Marc és encantador, té tota l’escala enamorada, tots estem pendents de les seves tonteries i intentem fer-lo somriure. Ell va ser el primer nen en molt temps que va néixer a l’escala i potser per això és tant especial.

A mi m’agradaria seguir aquí només per poder veure’l créixer, per poder fer-li un berenar de tant en tant si l’Almídes està ocupada, per ajudar-lo algun dia a fer els deures d’anglès o català… M’agradaria molt veure com es fa gran.

Naixem, creixem, ens multipliquem i morim… Aquest és el nostre destí, segons l’Antonio, una línia horitzontal buida que només s’omple si ens preguntem les coses i creem la línia vertical. Segons ell, la ment és poderosa, som déus en potència, immortals en essència…

Però què passa quan algú a qui estimes es mor?
La Pepi ho sap. Lluny d’aquestes teories del més enllà, ella ho viu en carn i ossos intentant portar-ho el millor possible. Però en el fons també creu que després del mort no hi ha el buit, sinó una cosa millor “ara ell ja està tranquil, ja no pateix”.

Jo no sé què hi ha més enllà, i potser no m’importa, prou feina tinc amb l’ara i el viure per plantejar-me aquestes coses, però és cert que quan les coses van malament miro al cel i prego: “Ajuda’m!”. Així que més que creure en Déu, crec que l’ésser humà a part de ser un animal racional i social, és sobretot, mitològic… És a dir, necessitem que la nostra vida tingui sentit dins de la immensitat de l’univers, dins l’enigma de la vida i després de l’obscuritat de la mort.

El Miguel és el meu director de fotografia, el productor executiu, l’ajudant de direcció i el confident en aquest projecte. A la vida real, és un dels meus millors amics amb el que comparteixo sobretot la hiperactivitat, la il.lusió per la feina que fem i el pacharán…

El pacharán ens ha portat molts problemes, però també grans moments, un d’ells l’he recordat ara rodant aquest capítol. Es tracta del que anomenem “el columpio de las cosas bonitas”: una nit de tardor, mentre el dijous universitari ressonava a l’esquena, els dos estàvem en un gronxador i cada vegada que tocàvem el cel amb els peus havíem de dir una cosa bonica que ens hagués passat.

10 anys després hi hem tornat a jugar sense adonar-nos-en, però en present i sense gronxador per saber si realment estem vivint la vida que volem viure. La Bea, que als dos ens inspira respecte i admiració, ens havia donat una lliçó sobre la búsqueda de la felicitat i la tranquil.litat, així que havíem de descobrir si ho estem fent bé.

El cas és que és bastant difícil saber si ho estem fent bé, probablement perquè cada un viu la vida com vol i no hi ha res que estigui bé o que estigui malament.

Estic retratant la vida que es respira a Raval 14, és el que faig des que em llevo fins que vaig a dormir de dilluns a diumenge, ho faig sense recepta i sense guia, intentant no ferir, buscant la part humana del que tinc davant. I no sé si ho faig bé…

Estimo cada taca de la paret de l’escala, cada somriure que em regalen al passar, cada seqüència que gravo i totes les persones que hi viuen com jo, però no sé si ho faig bé… Tinc una por immensa a equivocar-me. I dic això avui perquè és el que sento.

Sento de tot cor, que la Summer, la gossa del Fran, s’hagi mort, sento de tot cor que l’Almídez no tingui feina, sento de tot cor no tenir la sol.lució als seus problemes… I ells a canvi em fan un pastís o juguen amb mi a la play, mirant endavant, amb la força que avui em falta a mi.

Així que el que em toca és donar-los les gràcies per ser com són, per ensenyar-me cada dia una mica més, per donar-me lliçons impagables de generositat i valor.

Potser pels que ho veieu des de l’altre cantó, us sembla exagerat el que escric, però per mi això és tot el que tinc, és tot el que visc i no sé com portar-ho d’una altra manera.