Sobre el bloc

L’edifici del carrer dels Salvador número 14 és el reflex d’un barri en transformació, d’una manera de viure i d’una manera de veure el món; i alhora en sí mateix, una crítica social; ja que els seus habitants, estant com estan fora de tota ortodòxia, fan gala dels valors més importants: honestedat, generositat i fidelitat.

Categories

Paraules clau

Civilis XAL documental

14/06/10

Capítol 7

Naixem, creixem, ens multipliquem i morim… Aquest és el nostre destí, segons l’Antonio, una línia horitzontal buida que només s’omple si ens preguntem les coses i creem la línia vertical. Segons ell, la ment és poderosa, som déus en potència, immortals en essència…

Però què passa quan algú a qui estimes es mor?
La Pepi ho sap. Lluny d’aquestes teories del més enllà, ella ho viu en carn i ossos intentant portar-ho el millor possible. Però en el fons també creu que després del mort no hi ha el buit, sinó una cosa millor “ara ell ja està tranquil, ja no pateix”.

Jo no sé què hi ha més enllà, i potser no m’importa, prou feina tinc amb l’ara i el viure per plantejar-me aquestes coses, però és cert que quan les coses van malament miro al cel i prego: “Ajuda’m!”. Així que més que creure en Déu, crec que l’ésser humà a part de ser un animal racional i social, és sobretot, mitològic… És a dir, necessitem que la nostra vida tingui sentit dins de la immensitat de l’univers, dins l’enigma de la vida i després de l’obscuritat de la mort.

07/06/10

Capítol 6

El Miguel és el meu director de fotografia, el productor executiu, l’ajudant de direcció i el confident en aquest projecte. A la vida real, és un dels meus millors amics amb el que comparteixo sobretot la hiperactivitat, la il.lusió per la feina que fem i el pacharán…

El pacharán ens ha portat molts problemes, però també grans moments, un d’ells l’he recordat ara rodant aquest capítol. Es tracta del que anomenem “el columpio de las cosas bonitas”: una nit de tardor, mentre el dijous universitari ressonava a l’esquena, els dos estàvem en un gronxador i cada vegada que tocàvem el cel amb els peus havíem de dir una cosa bonica que ens hagués passat.

10 anys després hi hem tornat a jugar sense adonar-nos-en, però en present i sense gronxador per saber si realment estem vivint la vida que volem viure. La Bea, que als dos ens inspira respecte i admiració, ens havia donat una lliçó sobre la búsqueda de la felicitat i la tranquil.litat, així que havíem de descobrir si ho estem fent bé.

El cas és que és bastant difícil saber si ho estem fent bé, probablement perquè cada un viu la vida com vol i no hi ha res que estigui bé o que estigui malament.

31/05/10

Capítol 5

Estic retratant la vida que es respira a Raval 14, és el que faig des que em llevo fins que vaig a dormir de dilluns a diumenge, ho faig sense recepta i sense guia, intentant no ferir, buscant la part humana del que tinc davant. I no sé si ho faig bé…

Estimo cada taca de la paret de l’escala, cada somriure que em regalen al passar, cada seqüència que gravo i totes les persones que hi viuen com jo, però no sé si ho faig bé… Tinc una por immensa a equivocar-me. I dic això avui perquè és el que sento.

Sento de tot cor, que la Summer, la gossa del Fran, s’hagi mort, sento de tot cor que l’Almídez no tingui feina, sento de tot cor no tenir la sol.lució als seus problemes… I ells a canvi em fan un pastís o juguen amb mi a la play, mirant endavant, amb la força que avui em falta a mi.

Així que el que em toca és donar-los les gràcies per ser com són, per ensenyar-me cada dia una mica més, per donar-me lliçons impagables de generositat i valor.

Potser pels que ho veieu des de l’altre cantó, us sembla exagerat el que escric, però per mi això és tot el que tinc, és tot el que visc i no sé com portar-ho d’una altra manera.

24/05/10

Capítol 4

De petita tenia dues gates, la Taca i la Tina, un gos, el Dancing i una tortuga que apareixia cada primavera, fins que va deixar d’aparèixer. Ara ja fa molts anys que no tinc cap animal de companyia, quan comences a moure’t per aquí i per allà sense casa fixe i sense saber a on seràs l’any que ve, tenir un animal fa una mica de mandra.

En canvi, a la meva escala no hi falten gats o gossos, i sovint aquests animals són l’excusa per crear entre els veïns llaços, rutines, amistats que sense voler acaben per anar més enllà.

El Fran i la Bea fa 13 anys que es coneixen gràcies a les seves gosses, i arrel d’això van compartir pis durant un temps. Ara són veïns i mantenen la rutina de baixar cada tarda a passajar-les mentre es posen al dia.

La Patufa, la gata de la Pepi és més esquerpa, però quan veu la gossa del Julio sembla que estigui enamorada. Però sobretot, la Patufa és la millor companyia de la Pepi, companyes de pis durant més de 10 anys, es cuiden mútuament en la vellesa.

Així doncs, com en la mateixa vida real, els animals es converteixen en excusa per acostar-me més als meus veïns, per crear els meus llaços, les meves rutines i consolidar les amistats que cada vegada van més lluny.

17/05/10

Capítol 3

Del que hauria de ser la vida a allò que al final acaba sent, hi ha un abisme. La pregunta, potser, és si és millor el que se suposava que havia de ser o el que és en realitat.

He fet tots els passos que un dia em van dir que havia de fer, he sigut (i sóc) aplicada en tot el que faig, tinc una carrera i n’estic estudiant una altra, he fet un màster, he provat de tenir parella estable i fins i tot una feina fixe… Se suposa que amb 30 anys hauria de començar a pensar en tenir fills, o tenir-ne ja, hauria de voler comprar una casa per viure-hi tota la vida, ja no hauria de somiar en el que vull ser la resta de la meva vida, perquè ja visc en la resta de la meva vida.

Però res d’això és veritat… De moment no vull tenir fills, no m’interessa tenir una feina fixe, no somio amb tenir una casa en propietat, no em preocupa tenir o no tenir una parella, qualsevol cosa que implica un “per tota la vida” m’espanta i sé del cert que el que em venen als anuncis de “sonrisa profident” no em donarà la felicitat… I llavors, quin és el camí que he de seguir? Quin és el camí d’aquesta generació perduda que estem anant a viure al Raval?

Més enllà del meu drama existencial, a la porta del costat, hi viu el Fran… Sense els estudis ni la panxa de Michael Moore, em fa un resum en primera persona de la pel.lícula “Capitalismo: una historia de amor”… La societat està en crisi, milions de persones a l’atur perden les seves cases i l’estat dóna diners al banc, i això com es menja?

Ben pensat, el meu drama existencial és tan petit i ridícul que és millor prendre-se’l a broma.

Pàgina 2 de 3


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl