Sobre el bloc

L’edifici del carrer dels Salvador número 14 és el reflex d’un barri en transformació, d’una manera de viure i d’una manera de veure el món; i alhora en sí mateix, una crítica social; ja que els seus habitants, estant com estan fora de tota ortodòxia, fan gala dels valors més importants: honestedat, generositat i fidelitat.

Categories

Paraules clau

Civilis XAL documental

26/07/10

Capítol 13 i c'est fini

Ja s’ha acabat. Aquí queden les hores mortes asseguda a l’escala amb el meu germà parlant sobre la vida, la mort i el cinema, aquí queden les discussions sobre trípode natural o càmera en mà, queden doncs aquí, les trucades esperades i desesperants, les llistes de seqüències que s’han de gravar i les que no es gravaran, queden els comentaris cínics després d’apagar la càmera, aquí queden el que m’hagués agradat que fos i que al final no ha pogut ser, perquè potser havia de ser tal i com ha sigut.

Però sobretot aquí queda la construcció emocional d’una escala especial, especial per mi i així ho he volgut mostrar. Fora de la política i les estadístiques, he intentat descriure a persones que viuen i es debaten en el nostre món, amb les seves contradiccions i la seva humanitat, per si de cas algú ho entén i aprèn a distingir entre les xifres dels telenotícies i les persones de carn i ossos, que som nosaltres i que vivim com volem i/o com podem la nostra vida intentant no ser jutjats.

M’acomiado, doncs, amb l’esperança d’haver obert alguna porta dins vostre,  d’haver fet reflexionar, encara que sigui només una mica, sobre la nostra condició d’éssers humans racionals, emocionals, socials i mitològics.

Moltes gràcies!

12/07/10

Capítol 11

Com tothom, hi ha èpoques que em sento plena i radiant, èpoques que penso que tot s’acaba, que no hi ha possibilitats, èpoques que estic enamorada, èpoques que em desenamoro… Èpoques que penso que la meva vida és un somni fet realitat, èpoques que tot s’enfonsa i perd el sentit. Però si un s’hi fixa, tot és sempre exactament igual… Tot depèn del color en el que un vol veure la vida.

Avui veig la vida de color gris, del mateix gris del cel… Però sé que demà sortirà el sol, perquè ja estem a primavera i la planta que em va regalar el Julito ho necessita. I perquè avui ha vingut la Núria i m’ha regalat un Toblerone gegant. Ha de sortir el sol perquè ho estem aconseguint, estem arribant a la recta final de la sèrie. De fet, si m’hi fixo, alguns raigs de llum ja comencen a esquerdar els núvols…

Moltes gràcies per seguir aquí!

05/07/10

Capítol 10

El recull de frases fetes espanyoles diu: “Desgraciada en el juego, afortunada en amores”. Bé… doncs aquesta dec ser jo perquè sempre perdo. No se’m donen bé els jocs de taula… Posada a perdre, perdo fins i tot al “cinquillo”.

Jo crec que és una qüestió d’interès i concentració, però he d’admetre que l’interès i la concentració tampoc van acompanyats d’alguna habilitat innata que m’hagi fet destacar mai en aquest àmbit.

De totes maneres, és una bonica manera de passar la tarda, ja que entre fitxa i fitxa, un es relaxa i parla de la vida, de l’amor, de les coses que el preocupen i de les que el fan lliure. És per això, que vaig acceptar un duel amb la Bea i un altre amb la Almídes… El joc no m’importava, m’importava el que podien dir mentre jugaven.

21/06/10

Capítol 8

Ahir vaig passar la tarda amb la Bea i la Núria fent un té, menjant un brownie casolà i arreglant el món, al cap d’una estona va venir l’Almides amb el Marc. Al principi el Marc, no sé per quina estranya raó, estava tímid, però després es va animar i es va asseure a la meva falda. Jo ja estava prou contenta que m’hagués escollit a mi com a companya de jocs, però em vaig emocionar quan em va agafar de la mà i em va dir “Maria Lluna”. El Marc sap el meu nom!!!

El Marc és encantador, té tota l’escala enamorada, tots estem pendents de les seves tonteries i intentem fer-lo somriure. Ell va ser el primer nen en molt temps que va néixer a l’escala i potser per això és tant especial.

A mi m’agradaria seguir aquí només per poder veure’l créixer, per poder fer-li un berenar de tant en tant si l’Almídes està ocupada, per ajudar-lo algun dia a fer els deures d’anglès o català… M’agradaria molt veure com es fa gran.

14/06/10

Capítol 7

Naixem, creixem, ens multipliquem i morim… Aquest és el nostre destí, segons l’Antonio, una línia horitzontal buida que només s’omple si ens preguntem les coses i creem la línia vertical. Segons ell, la ment és poderosa, som déus en potència, immortals en essència…

Però què passa quan algú a qui estimes es mor?
La Pepi ho sap. Lluny d’aquestes teories del més enllà, ella ho viu en carn i ossos intentant portar-ho el millor possible. Però en el fons també creu que després del mort no hi ha el buit, sinó una cosa millor “ara ell ja està tranquil, ja no pateix”.

Jo no sé què hi ha més enllà, i potser no m’importa, prou feina tinc amb l’ara i el viure per plantejar-me aquestes coses, però és cert que quan les coses van malament miro al cel i prego: “Ajuda’m!”. Així que més que creure en Déu, crec que l’ésser humà a part de ser un animal racional i social, és sobretot, mitològic… És a dir, necessitem que la nostra vida tingui sentit dins de la immensitat de l’univers, dins l’enigma de la vida i després de l’obscuritat de la mort.

Pàgina 1 de 2


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl