Sobre el bloc

L’edifici del carrer dels Salvador número 14 és el reflex d’un barri en transformació, d’una manera de viure i d’una manera de veure el món; i alhora en sí mateix, una crítica social; ja que els seus habitants, estant com estan fora de tota ortodòxia, fan gala dels valors més importants: honestedat, generositat i fidelitat.

Categories

Paraules clau

Civilis XAL documental

14/06/10

Capítol 7

Naixem, creixem, ens multipliquem i morim… Aquest és el nostre destí, segons l’Antonio, una línia horitzontal buida que només s’omple si ens preguntem les coses i creem la línia vertical. Segons ell, la ment és poderosa, som déus en potència, immortals en essència…

Però què passa quan algú a qui estimes es mor?
La Pepi ho sap. Lluny d’aquestes teories del més enllà, ella ho viu en carn i ossos intentant portar-ho el millor possible. Però en el fons també creu que després del mort no hi ha el buit, sinó una cosa millor “ara ell ja està tranquil, ja no pateix”.

Jo no sé què hi ha més enllà, i potser no m’importa, prou feina tinc amb l’ara i el viure per plantejar-me aquestes coses, però és cert que quan les coses van malament miro al cel i prego: “Ajuda’m!”. Així que més que creure en Déu, crec que l’ésser humà a part de ser un animal racional i social, és sobretot, mitològic… És a dir, necessitem que la nostra vida tingui sentit dins de la immensitat de l’univers, dins l’enigma de la vida i després de l’obscuritat de la mort.

07/06/10

Capítol 6

El Miguel és el meu director de fotografia, el productor executiu, l’ajudant de direcció i el confident en aquest projecte. A la vida real, és un dels meus millors amics amb el que comparteixo sobretot la hiperactivitat, la il.lusió per la feina que fem i el pacharán…

El pacharán ens ha portat molts problemes, però també grans moments, un d’ells l’he recordat ara rodant aquest capítol. Es tracta del que anomenem “el columpio de las cosas bonitas”: una nit de tardor, mentre el dijous universitari ressonava a l’esquena, els dos estàvem en un gronxador i cada vegada que tocàvem el cel amb els peus havíem de dir una cosa bonica que ens hagués passat.

10 anys després hi hem tornat a jugar sense adonar-nos-en, però en present i sense gronxador per saber si realment estem vivint la vida que volem viure. La Bea, que als dos ens inspira respecte i admiració, ens havia donat una lliçó sobre la búsqueda de la felicitat i la tranquil.litat, així que havíem de descobrir si ho estem fent bé.

El cas és que és bastant difícil saber si ho estem fent bé, probablement perquè cada un viu la vida com vol i no hi ha res que estigui bé o que estigui malament.

Pàgina 2 de 2


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl