Sobre el bloc

L’edifici del carrer dels Salvador número 14 és el reflex d’un barri en transformació, d’una manera de viure i d’una manera de veure el món; i alhora en sí mateix, una crítica social; ja que els seus habitants, estant com estan fora de tota ortodòxia, fan gala dels valors més importants: honestedat, generositat i fidelitat.

Categories

Paraules clau

Civilis XAL documental

17/05/10

Capítol 3

Del que hauria de ser la vida a allò que al final acaba sent, hi ha un abisme. La pregunta, potser, és si és millor el que se suposava que havia de ser o el que és en realitat.

He fet tots els passos que un dia em van dir que havia de fer, he sigut (i sóc) aplicada en tot el que faig, tinc una carrera i n’estic estudiant una altra, he fet un màster, he provat de tenir parella estable i fins i tot una feina fixe… Se suposa que amb 30 anys hauria de començar a pensar en tenir fills, o tenir-ne ja, hauria de voler comprar una casa per viure-hi tota la vida, ja no hauria de somiar en el que vull ser la resta de la meva vida, perquè ja visc en la resta de la meva vida.

Però res d’això és veritat… De moment no vull tenir fills, no m’interessa tenir una feina fixe, no somio amb tenir una casa en propietat, no em preocupa tenir o no tenir una parella, qualsevol cosa que implica un “per tota la vida” m’espanta i sé del cert que el que em venen als anuncis de “sonrisa profident” no em donarà la felicitat… I llavors, quin és el camí que he de seguir? Quin és el camí d’aquesta generació perduda que estem anant a viure al Raval?

Més enllà del meu drama existencial, a la porta del costat, hi viu el Fran… Sense els estudis ni la panxa de Michael Moore, em fa un resum en primera persona de la pel.lícula “Capitalismo: una historia de amor”… La societat està en crisi, milions de persones a l’atur perden les seves cases i l’estat dóna diners al banc, i això com es menja?

Ben pensat, el meu drama existencial és tan petit i ridícul que és millor prendre-se’l a broma.

10/05/10

Capítol 2

El que més m’agrada de l’edifici on visc és la simpatia amb la que es tracten els veïns. Durant setmanes vaig estar pensant com ho podia fer per plasmar aquesta manera de viure el dia a dia. I no hi havia una altra opció… L’única manera de retratar-ho era posant-me a gravar a l’escala.

Em va costar molt decidir-me, em feia vergonya i por… “I què diran? S’enfadaran?” Però no és més valent qui no té pors, sinó qui s’enfronta a elles i ho vaig fer. Vaig agafar la cadira, la càmera, el micro i un llibre i em vaig asseure a l’entrada a esperar que passessin.

La Bea, per exemple, hi passa amb la Muna, la seva gossa. Es para, em mira i em diu: “¡Hola! ¿Tengo que decir algo o paso y ya está?”, “¡Haz lo que quieras, es tu casa!” i em poso a riure. La Bea sempre està pendent de fer el que s’ha de fer, de com em pot ajudar a mi i als altres i fer-nos la vida una mica més fàcil.

L’Antonio en canvi ni s’adona de la meva presència, està tan pendent del seu món interior que les influències externes no l’alteren en el seu pas.

03/05/10

Capítol 1

Em dic Maria Lluna, fa poc que visc aquí i vull conèixer els meus veïns. Potser perquè ara visc sola, la necessitat de pertinença a una comunitat (en aquest cas veïnal) s’ha fet més present, no ho sé. El cas és que aquest edifici destartelat del Raval ha despertat tota la curiositat que no havia despertat cap dels altres edificis en els que he viscut.

El Raval està en el punt de mira de tots els mitjans de comunicació, parlen de prostitutes i de vagabunds, de marroquins que venen haixix i màfies de pakistanesos… No dic que això no existeixi, existeix. Però no és el barri que visc jo, entenent que les coses no són com són, sinó que són com som.

Jo visc en un barri on la gent em saluda, visc en un barri on la del forn, el de la ferreteria i el paki, saben qui sóc, a on visc i què és el que compraré. Visc en un edifici on els veïns estan disposats a descobrir la seva intimitat per fer-me un favor.

Per això jo vull que la gent conegui a la Pepita o a l’Almídez, perquè són persones en majúscules que tot i els seus problemes tenen el sentiment de solidaritat i comunitat desenvolupat i el fan servir cada dia.

Quan vaig anar a veure la Pepita per primera vegada, li vaig preguntar si la podia gravar fent alguna cosa quotidiana, com regar les plantes… Ella em va dir que sí, que cap problema i vam sortir al pati. Tenia dues o tres Aloes grans i ben cuidades i li vaig demanar si em podia donar el primer esqueix que li sortís nou. Cinc minuts després pujava les escales fins al meu pis amb un Aloe de mig metre i poc m’havia faltat perquè em portés a esmorzar a la seva pastisseria preferida.

Amb l’Almídez no és gaire diferent, la primera vegada que vaig anar a gravar a casa seva em van convidar a dinar... després d’aquell dia, no ha passat cap setmana que no hagi fet un àpat a casa seva.

Jo sento que no sóc ni la meitat de generosa que elles… Però potser en puc aprendre, no?

Pàgina 3 de 3


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl