Sobre el bloc

L’edifici del carrer dels Salvador número 14 és el reflex d’un barri en transformació, d’una manera de viure i d’una manera de veure el món; i alhora en sí mateix, una crítica social; ja que els seus habitants, estant com estan fora de tota ortodòxia, fan gala dels valors més importants: honestedat, generositat i fidelitat.

Categories

Paraules clau

Civilis XAL documental

03/05/2010

Capítol 1

Em dic Maria Lluna, fa poc que visc aquí i vull conèixer els meus veïns. Potser perquè ara visc sola, la necessitat de pertinença a una comunitat (en aquest cas veïnal) s’ha fet més present, no ho sé. El cas és que aquest edifici destartelat del Raval ha despertat tota la curiositat que no havia despertat cap dels altres edificis en els que he viscut.

El Raval està en el punt de mira de tots els mitjans de comunicació, parlen de prostitutes i de vagabunds, de marroquins que venen haixix i màfies de pakistanesos… No dic que això no existeixi, existeix. Però no és el barri que visc jo, entenent que les coses no són com són, sinó que són com som.

Jo visc en un barri on la gent em saluda, visc en un barri on la del forn, el de la ferreteria i el paki, saben qui sóc, a on visc i què és el que compraré. Visc en un edifici on els veïns estan disposats a descobrir la seva intimitat per fer-me un favor.

Per això jo vull que la gent conegui a la Pepita o a l’Almídez, perquè són persones en majúscules que tot i els seus problemes tenen el sentiment de solidaritat i comunitat desenvolupat i el fan servir cada dia.

Quan vaig anar a veure la Pepita per primera vegada, li vaig preguntar si la podia gravar fent alguna cosa quotidiana, com regar les plantes… Ella em va dir que sí, que cap problema i vam sortir al pati. Tenia dues o tres Aloes grans i ben cuidades i li vaig demanar si em podia donar el primer esqueix que li sortís nou. Cinc minuts després pujava les escales fins al meu pis amb un Aloe de mig metre i poc m’havia faltat perquè em portés a esmorzar a la seva pastisseria preferida.

Amb l’Almídez no és gaire diferent, la primera vegada que vaig anar a gravar a casa seva em van convidar a dinar... després d’aquell dia, no ha passat cap setmana que no hagi fet un àpat a casa seva.

Jo sento que no sóc ni la meitat de generosa que elles… Però potser en puc aprendre, no?


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl